Liceu - Història del Gran Teatre del Liceu

ELS ANNALS DEL LICEU JA ESTAN ENLLESTITS

Jaume Tribó, mestre apuntador i annalista del Liceu

Hi ha coses que acaben bé. I els Annals del Liceu, del Gran Teatre del Liceu, sortosament, han acabat bé. Tenen la utilitat per la qual anaven destinats, que l’activitat diària dels ara 175 anys arribi a l’abast de tothom. Mai no m’hauria imaginat que aquella feina que vaig començar pel meu ús particular pogués arribar a tothom, a tots aquells que estimen l’òpera, a tothom que estima el Liceu, les parets de l’edifici i tot allò que hi ha dins.

Sempre m’havia interessat el passat del Liceu, i quan venia algun turista a veure alguna raresa de les que exhumava la Caballé me l’adreçaven a mi. Les preguntes es basaven gairebé sempre en Caruso i em sabia greu no ser capaç de respondre-les. I allò que interessava els visitants em va començar a interessar a mi. Era el mes de novembre de 1993 quan vaig començar la investigació, les proporcions de la qual mai no hauria imaginat. En aquell moment, al Teatre li quedaven pocs mesos de vida: se li apropava el segon incendi. Aquest trist esdeveniment em va portar a poder-me dedicar durant anys a la història artística del Liceu.

La compilació dels Annals és una tasca que tots els grans teatres han realitzat metòdicament i que molts ja van editar durant els anys trenta del segle passat. El Liceu, no. Fins avui, l’estudiós o l’afeccionat que volia saber una data concreta o una relació d’intèrprets o de títols ho tenia difícil. Hi ha els treballs pacients de Joan Fort Romeu, Salvador Aguilella i Jordi Vilà i Casals, tots dedicats exclusivament a l’òpera i basats, en aparença, en el que a la secretaria de la Societat del Gran Teatre del Liceu és conegut com el Llibre d’or. Pel que fa a la resta d’espectacles, majoritaris durant molts anys, calia començar la investigació partint de zero i vaig decidir fer el mateix amb l’òpera, ja que calia verificar i ampliar les informacions existents fins al moment.
I sota aquesta premissa vaig documentar tota l’activitat artística del Teatre dia per dia i vaig descobrir els espectacles amb actes solts de diferents òperes, les funcions d’homenatge al “divo” de torn, les comèdies i ballarugues dels primers catorze anys, els grans ballets, les danses de caire andalús, les comèdies de màgia, les sarsueles i els concerts. I d’aquesta manera quedaven al descobert grans artistes que no han intervingut en cap òpera: Carlos Latorre, Bárbara Lamadrid, Pablo de Sarasate, Richard Strauss, Igor Stravinsky, Pau Casals, Heitor Villa-Lobos, John Barbirolli, Eugene Ormandy, George Szell, Maria Callas (encara com Meneghini-Callas), les Filharmòniques de Berlín i de Viena, Igor Markevitx, Herbert von Karajan, Georg Solti, Lorin Maazel, Lluís Llach, Josep Maria Flotats, Pierre Boulez, Dietrich Fischer-Dieskau, Kiri Te Kanawa, Riccardo Muti, Anna Pavlova, Vatslav Nijinski, Margot Fonteyn i Rudolf Nuréiev. Una recopilació exclusivament operística deixava al marge molts grans noms, alguns dels més grans. Per aquesta raó, des d’un primer moment em vaig embrancar en aquesta tasca colossal. L’obra que en resulta és de proporcions gegantines. Remarquem que ja la primera temporada, 1847-1848, comprengué la xifra impressionant de 432 espectacles. N’hi havia diàriament. Molts diumenges s’arribaven a fer tres espectacles: concert al matí, comèdia a la tarda i òpera a la nit. El ritme de treball no s’interrompia a l’estiu i els comptats dies sense cap funció ho eren sempre per motius fortuïts.

Durant els primers catorze anys d’activitat, que corresponen als del primer edifici, l’òpera no era encara el gènere més representat. A la primera temporada, només un 25 % de les funcions van ser de caire operístic. El Liceu no era encara un teatre d’òpera; era un teatre en el qual tenien cabuda tots els gèneres, però sobretot el teatre parlat, en vers o en prosa, i la dansa. El tipus d’espectacle més freqüent era una funció mixta formada gairebé sempre per una “simfonia”, de la qual no s’especificava ni el títol ni l’autor, un drama o una comèdia, un ball de caire andalús i, per acabar, “un divertido sainete” també sense títol ni autor. La prova que el Liceu no sorgí com a teatre exclusivament d’òpera la tenim ja a la inauguració de la sala, el 4 d’abril de 1847, amb un programa mixt de quatre obres: incloïa una simfonia del valencià Josep Melcior Gomis, el drama Don Fernando el de Antequera de Ventura de la Vega, una dansa titulada Rondeña de Josep Jurch i Il regio imene, una cantata de Joan Cortada amb música de Marià Obiols.

Fins tretze dies després de la inauguració del Teatre no arribà la primera òpera, Anna Bolena de Donizetti. Tant com per l’òpera, el públic s’interessava pel ballet romàntic. Giselle i les grans obres del compositor Cesare Pugni eren qualificades sovint com “gran baile espectaculoso”. Pel que fa al teatre parlat, les empreses procuraven atraure el públic amb drames esgarrifosos i títols tan suggestius com Fabio el novicio, La caverna invisible o El bandido incógnito en las ruinas de los templarios.

Els annals d’un teatre s’han de limitar a tres aspectes: dates, títols i intèrprets; però en el cas dels Annals del Gran Teatre del Liceu hi vaig voler afegir un altre aspecte: l’anecdotari. Tot consultant la premsa barcelonina de cada època vaig descobrir un conjunt d’anècdotes artístiques i socials que vaig voler compilar: naixements, defuncions, visites reials, escàndols, festes de cap d’any, balls de màscares, actes patriòtics...

En aquest sentit, vaig recollir els farciments escènics dels entreactes: prestidigitadors, equilibristes, mags, gimnastes, funàmbuls, trapezistes, il·lusionistes i altres actuants de difícil catalogació que, fins al moment, havien restat ocults de la història del Liceu.

Per sorpresa meva vaig descobrir també que al segle XIX a la sala no hi havia només persones. També gossos i gats que hi vivien de dia i sortien quan entrava el públic. Alguns gossos, però, anaven al teatre amb els seus amos. El dia abans de la inauguració del Liceu, l’alcalde constitucional accidental Valentí Esparó dictava unes disposicions tan peregrines com “Se prohíbe llevar perros”. Aquesta prohibició confirma que, efectivament, els gossos anaven al teatre. No eren gossos solts, sinó que els duien els amos. La història del Liceu mereixeria potser un petit apartat de bèsties: el 1858, un “enorme perrazo” queia des del quart pis durant el segon acte de Guillem Tell de Rossini; el 1872 ho feia “un perrito” des del tercer pis —els dos animals van morir de la caiguda—, mentre que el 1875 un gat feia honor a la seva fama quan queia damunt de la barana de l’orquestra, rebotava contra una butaca buida i sortia miolant per la platea.

L’any 2006, mitjançant els Amics del Liceu, vaig tenir l’oportunitat de publicar una part del meu estudi, el període 1847-1897, els primers cinquanta anys. L’obra semblava aturada fins que el director general actual, Valentí Oviedo, n’ha impulsat la completa publicació en digital. Juntament amb l’Arxiu de la Fundació i el Servei d’Informàtica del Teatre, hem treballat per fragmentar i estructurar la informació i fer-la consultable per al púbic. Tot sol no me n’hauria sortit. La informàtica em devora. Vivim temps nous, engrescadors i atractius, com es mereix el nostre primer Teatre. La meva satisfacció és l’accés que tothom pot tenir als annals, que sabem que perduraran i que s’actualitzaran cada dia amb les funcions que acollirà aquest Teatre en els propers segles. Treballar en digital significa tenir la informació actualitzada.